VCF 1 – RSO 0 | Y Mestalla gritó victoria

Peris

I, al final, va arribar la nit. I jo, i vosté, vam ser Baraja. No sense patiment, una cosa normal, tot siga dit. Si el aficionat sent el perill, els jugadors també ho tenen al cap. I traure això es fa animant i cridant en la grada i corrent i sent solidari en el camp.

Partit díficil, com tots els que van a vindre ara. I més amb les urgències classificatòries i les victòries de Cádiz i Espanyol. Tenia clar la parròquia que tocava patir i dos intervencions de Mamardashvili al principi ja corroboraren que la cosa anava per a llarg.

Malgrat això, el Valencia CF no va perdre la cara al partit. Amb el treball solidari i ajudant al company en qualsevol tasca sense baló i tenint clar que les transicions ràpides anàven a ser l’arma, Castillejo, Lino i Lato apareixien per l’esquerra, fent pujar la taquicàrdia prèvia a l’alegria que, amb fortuna, va esclatar amb el gol de Zubeldia en pròpia porta, fent tremolar a Mestalla amb la paraula més bonica del futbol, amb ixe moment necessari per afrontar la segona part, a cinc minuts de tancar la primera.

El pla semblava clar. Ordre defensiu i eixides a la contra. Es veia que la Real anava a buscar totes les maneres que té de fer mal. Per dalt o per baix, només calia mantindre el mateix discurs futbolístic que en el primer acte i tractar de sentenciar a la contra. Res novedós en este invent anomenat futbol. Però, de vegades, cal fer les coses menys complicades per aconseguir l’èxit. Baraja ho sabia. I demanava respir a la grada, animant a seguir cridant i refresacant les vores amb Thierry i Jesús Vázquez i apurant al màxim les cames d’Hugo Duro que, junt a l’atre Hugo, Guillamón, van començar a mostrar la seua recuperació per a la causa.

Per si no resultava complicat, un penal rearbitrat al VAR abans, feia pensar en això de morir a la vora de la platja. Però no va ser aixina. I Baraja, Marchena, vosté i jo vam celebrar com cal una victòria després de molt de temps i sent un perfecte regal d’aniversari per a Ricardo Arias, el valencianisme personificat.