Peris
Altra victòria treballada. I és meritòria per a la salut anímica del vestuari i de l’afició. Encara fan mal aquelles ferides del partit de l’any passat amb aquell excés de testosterona azulona. Pero hui, el vàrbitre (Copyright del meu admirat Enrique Ballester) ha actuat amb ull quirúrgic per a cantar el gol de Parejo, que anava rebent xiulets i burles de la que era la seua afició fa nou anys.
No ha sigut una festa de futbol, però s’ha guanyat. I tens ara un període de calma, amb la parada de seleccions i dos victòries seguides. Ja es pot vore el got mig ple i confiar que el descans competitiu valga per a refrescar el cap i mirar cap amunt.
Pedretes que sumen. Parejo i la celebració reivindicativa del gol, Gameiro i la seua aportació fonamental en la victòria, Soler i Le Coq a un alt nivell i Neto, sempre Neto, mantenint a l’equip minant la moral dels davanters del Getafe. I Rodrigo, la constància fet jugador. Tant de bo el seu treball li permeta en poc de temps tornar a gaudir de la sensació de celebrar un gol per trencar les cadenes invisibles que el tenen nugat i amb un pes vital.
Segon escaló pujat. Descans i a pel Rayo.
Hoeman
Puix molt content per la victòria, que s´ha donat en el terreny táctic del Getafe. Amb l´impunitat arbitral del madrilenys el València ha sigut capaç de traure bon profit i per primera vegada el VAR ha afavorit els interessos ches (el penal és just, el defensor del Geta pensava que podía fer el mateix que han estat fent durant tot el partit fora del àrea; però de un lloc a un altre la cosa canvia i molt). En la primera part el domini del partit ha tingut alternances, el València no volia perdre (o rebre faltes i que l´arbitre no les xiulara) prop de la seva àrea i ha abusat del baló en llarg, tot i això tant Rodrigo com Mina han fet una molt bona tasca baixant-los, i Rodrigo ha disposat de meridianes oportunitats de gol; una altra vegada pareix negat cara a porta, emperò el seu partit allunyat de l´àrea hauria sigut excels si no haguera abusat de xuclador. Si tinguera que dir qui ha dominat més minuts sería el Getafe, però la enganxada éra del València. En la segona menys ocasions de gol (aleshores, han escomençat adormits durant els primers cinc minuts el valencianistes, podía haver suposat un bon disgut) i més pilota per el València, que tot i això no éra lo productiu que ens agradaria. Jugant al mateix jóc que el Getafe però intentat-ho més, ha sigut gràcies a un penal transformat per Parejo (els penals sí, emperò els córners no, per favor), amb molta pressió a la seva esquena, quan quedaven deu minuts (i afegit) per a finalitzar l´encontre. No ha sigut una victòria brillant, però al cap i a la fi guanyar front aquestos equips de la seva manera dóna un regust molt plaent. Per a mi, els dos millors jugador del València han sigut valencians i de la cantera: Gayà i Soler. A més demostrant personalitat, jerarquia i veterania.
Lobo
Había que ganar como fuera, y se ganó. Fin de mi crónica.
Que nooooo XDD
La verdad es que no me ha disgustado el partido del equipo en general, aunque sí el de algunos futbolistas en particular, casos de Rodrigo, Wass, Mina o Parejo. El VCF salió con fuerza, metidos en harina y dispuestos a aniquilar al Getafe a las primeras de cambio. Y pudieron hacerlo, vaya si pudieron. Pero la ocasión clarísima que marró Rodrigo por tirar a bulto sin levantar la cabeza fue solo el aviso de lo que vendría después. Porque el VCF atacó mucho y tuvo ocasiones más que de sobra para sentenciar. Pero la pegada del equipo es nula, inexistente, de vergüenza ajena, más propia del colista de la categoría.
Tanto que viendo al equipo desperdiciar así tantos contraataques y fallar todo lo fallable me acordaba del Recio de La que se avecina y su ‘me minas la moral’, porque tal ineficacia acaba minando la moral de todos, porque además se permiten los recontraataques del rival, que nos pudo marcar también, y acaba desquiciando a todas las líneas del equipo. Así pues los males de este Valencia están claros, no le marcan un gol al arco iris, y de eso tiene la culpa primero Rodrigo, que vuelve a su lamentable rol de años pasados, y luego Mina, que demuestra no ser más que un delantero que depende de chispazos casi aleatorios, y no de su calidad, que no existe.
Si a ello le sumamos un mediocentro creador que no crea más que líos de vez en cuando y espacios para los rivales, poco se puede pedir a los demás. Así que, aunque las premisas y los planteamientos sean perfectos, el equipo está abocado a malvivir a base de buena defensa y pésima ofensa. Y si también sumamos arbitrajes como el del otro día ante el YBO y este ante un Getafe al que se permite todo como si fuera un grande de España, tenemos el cóctel perfecto para que cada partido sea un sufrimiento absoluto. Menos mal que por una vez el VAR se fijó en algo que beneficiaba al VCF y no al revés, menos mal.
En todo caso se ganó. El equipo tuvo ganas, puso el juego y buena intensidad aunque sin pegada. Pero había que ganar y se ganó, y esa moral tan minada se levanta un poco. Pues ya está.
Ilustración del artículo vía valenciacf.com