Peris

Taquicàrdies, finals inesperats i gols d’última hora. Això era el que l’aficionat valencianista venia vivint mirant de reull, o directament amb els dos, els partits dels equips que es juguen el pa de la permanència. Amb ixe sentiment, més de patiment de Setmana Santa que d’alegria de Falles, es va omplir Mestalla, encara que la oferta d’oci de la València fallera convidava a qualsevol altra cosa per a regatejar al patiment que últimament viu junt al formigó del centenari Mestalla. I com dirien els clàssics, ja es comença a notar la mà de Baraja. Els jugadors demostren un poc de futbol de barri, de controlar instants i congelar partits. Fins i tot, la targeta final a Gayà, de carrer i d’allò de ‘O passa la pilota o passa el jugador’. Kluivert, Justin, el fill de Patrick va fer, en la seua tornada a la titularitat, el gol de coixo en un partit on el VAR va ser protagonista, una vegada més, amb dos roges reconduides i un penal a favor del Valencia CF que Hugo Duro, incansable, no va poder convertir.

Nova porteria a zero, amb nova parella de centrals i pedreta més per aconseguir fer créixer el mur i poder escalar en la classificació. Ara, la visita al Calderón, perdó, al Metropolitano, té menys angoixa. Imaginen a la València ciutat celebrant un resultat positiu en la nit del 18 de març. Seria bonic, eh?


Juan Martín Querol Rodríguez

En un partido marcado por «los (no) comunicados» el Valencia CF consigue ganar y sacar 6 de 9 contra tres «gallos» de la liga de este año. Ese «otro fútbol», cómo lo llaman algunos, es lo que te va a hacer salir del pozo en el que te has metido. No puedo dejar de ver la mano de Marchena en esto, que acierto de fichaje. Ayer vi eso que tanto se demandaba en la grada. OFICIO. Y se lo ví a los mismos jugadores «jóvenes» a los que se les ha «supuesto» que no lo tenían. Lo sucedido en el córner, con el tiempo cumplido, es de vieja escuela, pero es que desde el minuto 80 ya se estaba matando el partido sin jugar a nada, lo que necesitábamos. Del partido poco que decir 1-0, +3, y fuera del descenso. Lo que tocaba. Me voy con un dejavú. Ayer tuve ansiedad al ver que no llegaba nuestro gol, pero nunca sufrí por temor a que nos marcaran uno. ¿Saben el tiempo qué no tenia esa sensación en Mestalla?

Hoy el sol brilla más, el cielo es más azul y la paella sabe mejor. AMUNT!!!

 

Déjanos un comentario