VCF 1 – ATH 3 | Adiós Copa, adiós

Peris

120 segons. Ixe curt espai de temps va ser el que va poder tindre la parròquia valencianista certa il·lusió per poder viure unes semifinals que ja no seran en primera persona. A l’ambientació prèvia no es va sumar la resposta d’un equip que es troba agarrotat en tots els sentits. Comptades excepcions hi ha a la plantilla que no senten el pes de la situació. Incloent l’entrenador que va tornar al seu dibuix inicial imaginant un partit al cap que no va resultar com es va preparar. Este Valencia CF necessita amagar la seua porteria al rival i créixer a partir d’ahí. Hi ha més faena de cap que de moviments tàctics, que també són necessaris. Vorem quines conseqüències té la reunió amb la plantilla que va dir ahir Gattuso en roda de premsa. Un Gattuso que ho està passant malament. La seua comunicació no verbal el delata. Ell, tot cor quan jugava i quan entrena, mostra un calfament de cap que genera dubtes amb la idea. Malgrat que ahir el dibuix va ser el que ell creu, Valverde i el seu Athletic Club van atacar els punts febles del sistema. O només un. Amb pressió adelantada, desconnectava l’estructura valencianista que va viure un accident amb el gol de De Marcos després d’una sorprenent aparició de Diakhaby a l’extrem. Encara que amb final feliç, no deixa de ser també una mostra de certa anarquia individual d’un equip que només actuant de manera coral sembla capaç de competir. I 120 segons després, Nico Williams gelava a la grada que ja es veia amb el pensament de tornar a viure grans nits els quinze minuts de l’entrepà del sopar. I la segona part va ser extremadament còmoda per a l’Athletic. Amb uns canvis que, amb posterioritat confirmaren que calia pensar en el futur, el penal marcat per Vesga va ser la ganivetada en el bescoll definitiva d’un equip que, altra vegada, cal recuperar per a obtindre punts de tres des de ja mateix. Per repetitiu que sembla, no queda altra.

Cert sector reclamava més protesta de la grada. Ahir es va donar. Fins els jugadors, a l’acabar el partit van estar al centre del camp, rebent l’esbroncada del públic. I alguns, com Cömert, amb traça de capità, va parlar amb la Grada d’Animació. Per traslladar allò de ‘cal fer-ho tots junts’. Però a diferència d’altres protestes cap a la gerència del club en altres èpoques, l’impacte probablement siga mínim. Per una qüestió geogràfica. Ja saben, el de sempre. Este que escriu és partidari de mostrar la disconformitat sempre. I que es siga, per part de la institució, clar en el missatge. Han de parlar els portaveus a nivell esportiu, a nivell econòmic i a nivell social. El valencianisme ha de saber quina és la realitat del club més enllà del que passa a la gespa.

I repetim un dels paràgrafs de l’anterior crònica davant l’Almeria. Amb això, mirar al passat només val per no repetir errades. El futur és el que cal mirar. I sí, cal reforçar l’equip. I sí, cal millorar la gestió en matèria esportiva des dels despatxos. I sí, caldria buscar les opcions reials per a que el màxim accionista torne a sentir cusquerelles pel dia a dia del club i es siga més àgil en la gestió, clau en el negoci del futbol.

Pacheta i Pucela, pròxima parada.